Back فلسفة العقل Arabic Filosofía de la mente AST İdrak fəlsəfəsi Azerbaijani Аң фәлсәфәһе Bashkir Философия на съзнанието Bulgarian মনের দর্শন Bengali/Bangla فەلسەفەی زەین CKB Filozofie mysli Czech Athroniaeth y meddwl Welsh Bevidsthedsfilosofi Danish

Filosofia de la ment

La filosofia de la ment és una branca de la filosofia que estudia la naturalesa de la ment, els esdeveniments, funcions i propietats d'aquesta, el conscient i la relació que té tot això amb el cos físic, particularment amb el cervell. Engloba estudis epistemològics sobre la manera com la ment es coneix a si mateixa i sobre la relació entre els estats mentals i els estats de cosa que aquests representen (intencionalitat), incloent estudis sobre la percepció i altres maneres d'adquisició d'informació, com la memòria, el testimoni (fonamental per l'adquisició del llenguatge) i la introspecció. Engloba encara la investigació de qüestions de l'ètica com la qüestió de la llibertat, normalment considerada impossible en cas que la ment segueixi lleis naturals. El problema ment-cos, o sigui la relació entre la ment i el cos, sovint es pren com l'aspecte central de la filosofia de la ment, encara que hi ha altres temes sobre la naturalesa de la ment que no involucren la seva relació amb el físic que també aixequen debat, entre d'altres com poden ser possibles la consciència i la naturalesa de certs estats mentals.[1][2][3]

Les dues principals escoles de pensament que tracten el problema ment-cos són el dualisme i el monisme. El dualisme es remunta a Plató[4] i les escoles de filosofia hindús del sankhya i el ioga, encara que no seria fins al segle xvii que René Descartes el formularia amb major precisió.[5] Els dualistes ontològics argumenten que la ment és una substància independent del cos, mentre que el dualisme de propietats sosté que la ment és un grup de propietats independents que emergeixen del cervell i que no s'hi poden reduir, però que no és una substància diferent.[6]

El monisme s'oposa a la ment i el cos com a dues entitats de tipus ontològicament diferents (substàncies independents). Aquesta visió s'advocà primerament a la filosofia occidental per Parmènides el segle V a.C.; el racionalista Baruch Spinoza la readoptà el segle xvii.[7] Els fisicalistes defensen que només existeixen les entitats postulades per una teoria física i que els processos mentals tard o d'hora s'explicaran en termes d'aquestes entitats així com la teoria física segueixi evolucionant. Els fisicalistes mantenen diverses posicions en relació a reduir les propietats mentals a propietats físiques (moltes les quals adoptes formes compatibles de dualisme de propietats),[8][9][10][11][12][13] i l'estat ontològic d'aquestes propietats roman poc clar.[12][14][15] Els idealistes sostenen que la ment és tot allò que existeix i que el món extern és o bé mental en si o bé una il·lusió creada per la mateixa ment. Els monistes neutrals com Ernst Mach i William James argumenten que els esdeveniments del món es poden classificar com a mentals (psicològics) o físics segons la xarxa de relacions en què entrin; d'altra banda, els monistes d'aspecte dual com Spinoza defensen que hi ha alguna altra substància neutral, de moment desconeguda, de la qual la matèria i la ment en són propietats. Els monismes més comuns dels segles XX i XXI són tots variacions del fisicalisme, entre ells el conductisme, el fisicalisme de tipus, el monisme anòmal i el funcionalisme.

La majoria de filòsofs de la ment moderns adopten una posició reductiva o no reductiva fisicalista, mantenint de diferents maneres que la ment no està separada del cos. Aquests enfocaments han estat molt influents a les ciències, especialment en els camps de la sociobiologia, les ciències de la computació, la psicologia evolucionista i les diverses neurociències. Tanmateix, alguns filòsofs adopten una postura no fisicalista que repta la noció de la ment com una mera construcció física. Els fisicalistes reductius afirmen que eventualment els reports científics de processos i estats fisiològics explicaran tots els estats i propietats mentals.[16][17][18] Els no reductius argumenten que tot i que la ment no és una substància separada les propietats mentals supervenen aquelles físiques, o que els predicats i el vocabulari emprats a les descripcions i explicacions mentals són indispensables i no es poden reduir al llenguatge ni les explicacions de nivell més baix de la ciència física.[19] El progrés neurocientífic continu ha ajudat a aclarir alguns d'aquests debats; no obstant, encara no estan ni de bon tros resolts. Els filòsofs de la ment moderns se segueixen demanant com es poden explicar les qualitats subjectives i la intencionalitat dels estats i propietats mentals en termes naturalístics.[20][21]

  1. ↑ Kim, J. «Problems in the Philosophy of Mind». A: Honderich, Ted. Oxford Companion to Philosophy. Oxford: Oxford University Press, 1995. 
  2. ↑ Siegel, S. The Contents of Visual Experience. Nova York: Oxford University Press, 2010. 
  3. ↑ Macpherson, Fiona; Haddock, Adrian. Disjunctivism: Perception, Action, Knowledge. Oxford: Oxford University Press, 2008. 
  4. ↑ Plató. «Fedó». A: Apology, Crito, and Phaedo of Socrates. Dodo Press, 2007. ISBN 1-40683-156-5. 
  5. ↑ Descartes, René. Discurs del mètode. Hacket Publishing Company, 1998. ISBN 0-87220-421-9. 
  6. ↑ Hart, W. D. Guttenplan, Samuel. A Companion to the Philosophy of Mind. Oxford: Blackwell, 1996, p. 265-267. 
  7. ↑ Spinoza, Baruch. Tractat teològico-polític. 2a ed.. Hackett Publishing, 2001. ISBN 0-87220-608-4. 
  8. ↑ Schneider, Susan «Non-Reductive Physicalism and the Mind Problem1». Noûs, 47, 1, 2013, pàg. 135--153. DOI: 10.1111/j.1468-0068.2011.00847.x. ISSN: 00294624.
  9. ↑ DePaul, Michael; Baltimore, Joseph A. «Type Physicalism and Causal Exclusion». Journal of Philosophical Research, 38, 2013, pàg. 405-418. DOI: 10.5840/jpr20133821. ISSN: 1053-8364.
  10. ↑ S. C. Gibb; E. J. Lowe; R. D. Ingthorsson Mental Causation and Ontology. OUP Oxford, 21 març 2013, p. 58. ISBN 978-0-19-165255-4. 
  11. ↑ Demircioglu, Erhan «Supervenience And Reductive Physicalism». European Journal of Analytic Philosophy, 7, 1, 2011, pàg. 25--35.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Supervenience and Mind». The Internet Encyclopedia of Philosophy. [Consulta: 10 agost 2014].
  13. ↑ Gibb, Sophie «Closure Principles and the Laws of Conservation of Energy and Momentum». Dialectica, 64, 3, 2010, pàg. 363--384. DOI: 10.1111/j.1746-8361.2010.01237.x. ISSN: 00122017. Vegeu també Dempsey, L. P. «Consciousness, Supervenience, and Identity: Marras and Kim on the Efficacy of Conscious Experience». Dialogue, 51, 3, 2012, pàg. 373--395. Vegeu també Baltimore, J. A. «Defending the piggyback principle against Shapiro and Sober's empirical approach». Dialectica, 175, 2, 2010, pàg. 151--168.
  14. ↑ ; Bennett, Karen«Supervenience». The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2014 Edition). Edward N. Zalta (ed.), 2014. [Consulta: 10 agost 2014].
  15. ↑ Megill, Jason «A Defense of Emergence». Axiomathes, 23, 4, 2012, pàg. 597–615. DOI: 10.1007/s10516-012-9203-2. ISSN: 1122-1151.
  16. ↑ Churchland, Patricia. Neurophilosophy: Toward a Unified Science of the Mind–Brain.. MIT Press, 1986. ISBN 0-262-03116-7. 
  17. ↑ Churchland, Paul «Eliminative Materialism and the Propositional Attitudes». Journal of Philosophy. Journal of Philosophy, Inc., 78, 2, 1981, pàg. 67–90. DOI: 10.2307/2025900. JSTOR: 2025900.
  18. ↑ Smart, J.J.C. «Sensations and Brain Processes». Philosophical Review, 1956.
  19. ↑ Donald Davidson. Essays on Actions and Events. Oxford University Press, 1980. ISBN 0-19-924627-0. 
  20. ↑ Dennett, Daniel. The intentional stance. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1998. ISBN 0-262-54053-3. 
  21. ↑ Searle, John. Intentionality. A Paper on the Philosophy of Mind. Frankfurt a. M.: Nachdr. Suhrkamp, 2001. ISBN 3-518-28556-4. 
From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Nelliwinne